La Marmotte Juliol 2009
(Crònica d'en Mike Kearns i en LLuís Pagès)
Aquest any, per tal de mantenir la tradicional escapada de l’estiu, i a la recerca de muntanyes encara més altes que el Mont Ventoux de l’any passat, dos socis del club, en Lluís Pagès i en Mike Kearns, ens vam proposar el repte d’anar als Alps a fer la ruta de La Marmotte: una de les marxes cicloturistes amb més renom d’Europa: 175 km. i 5.000m. de desnivell. La idea se’ns va acudir un diumenge tot esmorzant a Ca la Nati, a Albons i després de força vi i gasosa, no ens va semblar gaire difícil.
El dia 27 de juliol, doncs, ens desplacem cap a le Bourg de Oisans prop de Grenoble, al cor dels Alps Francesos, ben acompanyats per en Jordi Alsina de Palafrugell i en Xevi Garcia de Bordils, que farà l’assistència en furgoneta. Després de 6 hores d’autopista hi arribem, una mica espantats pels majestuosos pics que ens dominen. Recuperem els ànims a base de pizzes, espaguetis i (una) cervesa a Ca “Le Romanche” i a dormir a la “furgo” que l’endemà serà llarg...
A les 7:00 del dia següent engeguem motors. 10 km. de pla i de cop se’ns presenta el primer port
del dia, el Col de Glandon. Es un port perfecte amb tots els ingredients que s’esperen d’un Alp francès; boscos frondosos, salts d’aigua, pantans, barrancs profunds, parets verticals de mil metres d’alçada; i més amunt, prats verds amb vaques encuriosides, una lleugera brisa fresqueta ... ah sí, i 20 km. al 8%! Finalment arribem a dalt; 1908 m. i la foto de rigor.
Engeguem la baixada, corba i contracorba a velocitat del vent. Un paisatge bucòlic va desplegant-se davant nostre a mesura que baixem embalats. “Això sí que és ciclisme!” pensem fins que en Jordi punxa i parem tots a
ajudar-lo a canviar la roda. 25 km. més avall arribem el poble de St. Marie de Cuines i comença un tram força avorrit; 10 km. d’autovia on els camions passen arran i anem contravent i en pujada. Ara li toca punxar a en Lluís i respirem 5 minuts mentre canviem una altra roda.
Al poble de St. Michel de Maurienne, comença el segon port de la jornada; el Col du Télégraphe: 12 km. al 7%. Notem que el sol comença a apretar i que no anem tant de pressa com abans però, animant-nos mútuament, anem pujant entre paella i paella, fins arribar a dalt: 1.566 m. Aquí
ens trobem amb en Xevi i la furgoneta: foto número 2.
Baixem un tros fins a Valloire. Portem 100 km. Aquí molta gent que fa la marxa en dos dies, para a dormir. Nosaltres repostem i continuem.
El que ve ara és el Galibier. El nom ens sona una mica però la realitat supera la seva fama. 23 km. de port de primera categoria, amb una mitjana del 8%. S’arriba fins als 2.645 metres d’alçada. El tercer port de muntanya més alt dels Alps francesos.
Ja sense arbres, el sol pica de valent i pugem com cargols entre prats, rierols i llunyanes parets verticals de granit. En mitja pujada, agafem un gir cap a la dreta i la cosa es posa seriosa (en Lluís posa peu a terra per primer cop). És el temut Plan Lechat. El vent es gira en contra, el sol és abrasador i fins i tot les marmotes surten a riure se’n de nosaltres.
Avancem cada vegada més lents. Els últims dos quilometres, a partir del túnel, són realment brutals; la pendent, el cansament i l’alçada ens acaben de rematar. Acaronem destrossats i sorgeixen les primeres sospites que potser no podrem acabar la marxa que havíem iniciat tant alegrament. La foto número 3 no és la millor.
El paisatge però, és espectacular. Els pics immensos que ens rodegen porten tots una capa de neu eterna i entre ells baixen llargues glaceres grisoses a una velocitat temerària d’uns 2 cm. a l’any.
L’assistència màgica d’en Xevi fa el seu efecte i després de 10 minuts ens trobem amb cor de continuar. Amb guants, manguitos i paravents posats ens llencem envalentonats a una baixada d’uns 50 km. Dit d’una altra manera, uns 2000m. de desnivell.
El blau viu del cel destaca entre el verd dels camps, el blanc de la neu i el negre de les parets de roca. Malgrat el fort sol, agafem fred i les mans tremolen al manillar. Baixant a 50 o 60 k/h, intentem no pensar en què passaria si …
Passem el Col de Lauteret (2.058 m.) gairebé sense adonar-nos i continuem avall. Tot baixant, la neu i les glaceres es van convertint primer en llarguíssims salts d’aigua, després en rius turbulents d’aigües blanques i finalment en grans pantans d’aigües profundes que amaguen els seus secrets sota parets verticals de roca gris. De tant en tant ens sorprèn un túnel llarg i fosc que passem a 50 k/h. sense veure res. Finalment arribem a baix. 10 km. més de planer i tornem a ser a le Bourg d’Oisans d’on hem sortit fa 8 hores i 160km. Aquí està el fidel Xavi i la furgoneta. Tots dos ens esperen acollidors.
Només hi ha un problema; la marxa no ha acabat. Encara ens falta una última pujada de14 km. al 10%; només ens falta l’Alp d’Huez!
Malgrat les temptacions de deixar-ho córrer, engeguem amb el plat més petit i el pinyó més gran i enfilem l’últim esforç; la pujada més famosa del món del ciclisme. El sol pica encara més de valent i anem bevent tot el que trobem. En Pantani té el rècord de pujada a l’Alp d’Huez: 37 minuts. Nosaltres, després d’una hora i mitja, diverses parades i molts renecs, arribem a dalt i passem la línia de meta de la Marmotte.
Estem destrossats però orgullosos i tots tres convençuts d’una mateixa cosa:
no tornarem mai més!
Pluja, mal temps, .... tothom es va quedar amb les ganes de sortir....amb bici, ...perquè el sopar no el varem deixar enrera.
Per el proper divendres tenim preparada una altre nocturna. Apte per a tothom!!!.
Ja s'ha convertit en tot un clàssic del estiu.
%2520800%5B22%5D.jpg)
